dimecres, 30 de març de 2011

COLABORACIÓN ULTRABRUTAL DE MIKE IBAÑEZ




FUKUSHIMA MON AMOUR

Fascinat, astorat i trasbalsat per les imatges, d’un poder absolut i catastròfic, de Fukushima

L’any 2000 vaig tenir el privilegi que el G.E.C. (Gran Editor Català), Joan Navarro, acceptés publicar a Glènat el llibre groc de l’era post-industrial: pOp cOntrOl. El capítol trascendent d’aquell tractatus –avui en dia de culte- és sense cap dubte Hiroshima Slo-Mo, on es parla  a càmera lenta del fet capital del segle XX, l’explosió de Little Boy sobre Hiroshima. Molta gent vol donar una lectura trascendent o inclús esotèrica a un altre acte sacrificial  del segle com va estar l’holocaust jueu. Auschwitz: l’agressió extrema dels nazis contra el jueus intentant arrabassar-li’s la condició de poble escollit. Auschwitz no és el principi de res, és el final  decadent (ergo europeu) de la industrialitat, la degeneració de la producció en massa. Com escriu Leo Scheer, mentre Hitler concentrava jueus, un jueu, Einstein, concentrava àtoms. El veritable fet trascendent del segle  i del post-industrial, però del tot exotèric, és l’agressió mutant per part d’aquell que es somnia poble escollit, Estats Units, contra el que ho és: Japó. Aquesta lluita es resum en l’àtom. L’holocaust veritable fou Hiroshima. Un holocaust llampec, comprimit, amb una imatge icònica com és el bolet atòmic. Una trascendetalitat humanocèntrica. Crec en l’àtom. I en el Japó, que va passar pantalla l’any 1945, abans que cap altre poble terraqüi.

D’Hiroshima a Fukushima.
Fascinat, astorat i trasbalsat per les imatges de Fukushima, només puc pensar en una nova era, una altra demostració d’aquesta centralitat absoluta, definitiva i daliniana que té Japó, nodrint-nos de fets que m’obliguen a estar mind-splitted: amb l’ànima dividida entre el poder estupefaent de les imatges i el dolor d’allò que està pasant. La passió i la compassió. Cal rescabalar tot allò que Japó ens ha donat. Cal estar al mil per mil amb el poble clau. Cal honorar-los.  La Terra és una filla de puta que cal castigar, sotmetre. Ni perdonem ni oblidem. És una guerra. Cap tsunami, cap terratrèmol sense resposta. Fuck the Planet. El side effect més perniciós de la radiació Fukushima 2K11 és que han despertat com si d’atrotinats Godzilles es tractés, els membres de la Hiprogresia, que tornen de la tomba com zombis mentals amb la cantarella  “¿Nuclear? No gràcies.” “¿Nuclear?, no gràcies?” No, gràcies. Els accidents nuclears són com els d’avió, pocs pero molt cridaners. Deixarem d’agafar avions? Per cert, els avions són el perill. Vegeu-los a l’11/S,  transformats en míssils improvissats. Si un avió impactés a una Central Atòmica... Proposo prohibir els avions!

Crec en l’àtom. D’aquí a X anys la ciència i la tècnica aconseguiran una energia atòmica neta i barata, que ens permeti progressar encara més i de veritat. Superar la fissió i arribar a la fussió. I collar encara més la Terra, si cal, perquè és una filla de puta. Llegiu “La energia nuclear es l’única solució ecològica”,  article publicat per un gens eco-sospitós James Lovelock, pare de la super-eco-chic Hipòtesi Gaia, a The independent l’any 2004. De totes maneres, el futur de l’espècie no és a aquest planeta, és a fora. La Terra té data de caducitat.

La vergonya immensa veient els avions plens de ciutadans espanyols, americans, alemanys, etc. que com rates  abandonaven el vaixell, fugint de Tokio cap a casa per por de la radiació. Com si fos un cop d’estat  a una república bananera. No.  Quan més cal arremangar-se, toques el dos. Exemplar. Cal estar allà per ajudar, solidaritzar. Amb els Herois de Fukushima, jugant-se la vida pel proïsme. Estic allà en esperit. Soc un hibakusha. I si algú em paga el bitllet (estic del tot descapitalitzat) me’n vaig cap a Tokio.

Això va per tots els i les japos. I pels que conec o he conegut. Per la Norima, la xicota del Tonet Vice; per l’amic Koji Asano, el músic que vivia al carrer Tagamanent. I, per la part que li toca, pel G.E.C. i  la parentela japo.  Per ells i per les seves families i per tothom allà. Tota la catàstrofe no serà  més que un ensurt per a que el Japó ens dongui una altra lliçó a Occident.

APPARE JIPANGO!!!
Visca el Japó, collons!!!
Amen, and all that cal

(Llegiu obsesivament la recomanació ultraBrutal, el  Project Bakemono del mític Yoshio Sakoda que  Glènat, tard o d’hora, caldria que es plantegés publicar).





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada